How does theorizing matter? (K. Barad)
Com la teoria es materialitza i com importa?
(matter com a matèria i com a importar)
Com es vincula la teoria amb la tendència?
Com s’expropia el coneixement encarnat dels cossos en termes de capitalisme cognitiu?
De quines maneres es pot capitalitzar el coneixement encarnat?
La noció d'ètico-onto-epistemologia, basada en l'article de la filòsofa Karen Barad titulat «Posthumanist Performativity» (2003), afirma que el que existeix en el món ja estableix sempre una relació d'intra-activitat amb el que sabem i diem sobre aquest tema i viceversa.
Aquesta afirmació va en la línia del que diu la mateixa Barad: «somos parte de [el mundo] que intentamos entender»
La teòrica Adrienne Rich entén i exposa la teoría d'una manera poètica i visual:
La teoría –la observación de modelos, el mostrar tanto el bosque como los árboles– puede ser como el rocío que se levantara de la tierra, se recoge en la nube y vuelve a la tierra una y otra vez. Pero si no tiene olor a tierra, no es bueno para ella» (Rich, 2001, pág. 208).
En aquesta descripció trobem similitud en la comparació exposada per Marleau-Ponty en la imatge de circularitat dels processos de pensament, on la condició i allò condicionat, la reflexió i allò reflectit es troben en relació de reciprocitat.
La teoría «ja és sempre» esdevenir (i no només ser). Més enllà de la proposta ontològica de l’esdevenir de Deleuze, la filòsofa i teòrica feminista Rosi Braidotti defensa el nomadisme feminista, que epistemològicament suposa elaborar un mètode cartogràfic filosòfic al voltant de les relacions encarnades i incardinades de poder. En sintonia amb la teòrica Donna Haraway, s’oposa a la concepció dualista i filosòficament occidental de la teoría pura en contraposició a l’estat passiu de la matèria i la corporeïtat.
El dualisme cos/ment, lluny d’una aparent neutralitat lògica, se situa en un entorn on el gènere adopta una posició destacable. Krizia Nardini (Voverse otro…) exposa d’una manera especialment clara i concisa, juntament amb altres veus reverberant, la deconstrucció del subjecte capacitat per pensar, definit com a “masculinitat abstracta” combinat amb atribucions universals, tradicionalment en oposició a lxs “altrxs” massa corpòrixs (o feminitzadxs) de la filosofia.
Perquè la teoria sigui efectiva i afectiva, s’ha de dur com a processos generatius, la qual incorpora els rastres sensorials de la seva pròpia genealogia, els registres materials que la conformen.
El plantejament d’una teoria afectiva i efectiva va de la mà d’un mètode amb una intencionalitat de mostrar “las raíces corporales del proceso de pensamiento”(Rossi Braidotti) a través de la pràctica posicionada i situada.
D’aquesta manera s'entén i aborda el coneixement encarnat des de l’ancestral, acollint una genealogia, com a espai-temps-cos on col·lisionen i reverberen present(s), passat(s) i futur(s).
Al treball de l'artista Ariadna Guiteras trobem sovint la ressonància d’aquestes múltiples veus:
“¿Cómo pensar en una voz múltiple desde un cuerpo situado? En una voz que no es una, sino muchas. No una voz, simplemente voz. Voz como un proceso de relaciones, un enredo, una acumulación de todo lo demás. De ti, de mi, de nuestro entorno, en presente, pasado y futuro continuo. Como la voz de una médium a través de la cual los muertos hablan, o la voz en streaming que viaja sin cuerpo, o la voz de tu abuela en tu habla.”
La pràctica artística d'Ariadna Guiteras es desplega al voltant de les nocions de control, cos i performativitat. Focalitzant, no sols com a concepte, però també com a mitjà, en el cos i els diferents eixos que el travessen: el social, el polític i l'emocional. Al llarg del seu procés artístic posa en relació materialitat i immaterialitat, gest i memòria, tacte i afecte. Com a resultat, el seu treball es materialitza sovint a través de performance a més d'escultura i instal·lació. El seu treball recent ha explorat el concepte renaixentista del “cos porós”. Imaginat en present, el terme s'amplia en el treball de l’Ariadna per a considerar els cossos com a matèria vulnerable, oberta i sempre en relació, ja sigui amb altres cossos, l'entorn, el petroli, els fluxos de capital, les dades o l'energia solar.
Al projecte “De todas las formas y de ninguna (Strata rework)”, generada el 2018 activa aquestes dimensions a través del llenguatge performatiu com a punt de partida per a especular des d'una perspectiva política i visceral sobre els cossos, les relacions que els constitueixen, els coneixements compartits que els travessen i la forma en la qual aquests es transmeten.
